In the academic ceremony of his last lecture as university professor, Jesús Alturo, professor of Palaeography, Codicology and Diplomacy at the UAB, announced his most recent research on the figure of the grammarian Guibert, a very relevant but little studied character of the Catalan medieval Latin high culture. According to the researcher, Guibert was the author of poems and prose texts assigned until now to Abbot Oliba, such as the Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona [Funeral Poem of Count Ramon Borrell of Barcelona], and to other authors.
Jesús Alturo, catedràtic del Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana, ha impartit la seva lliçó de jubilació com a professor universitari a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), en un acte acadèmic que ha comptat amb l'assistència de més d'un centenar de persones, entre les quals nombroses personalitats del món cultural, eclesiàstic i polític. Hi han estat presents el conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, que ha presidit l'acte, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Javier Lafuente, la presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré, l'arquebisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, Joan-Enric Vives, el canonge, coarxiver diocesà i expresident dels arxius eclesiàstics d'Espanya, Josep M. Martí i Bonet, la directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, i la degana de la Facultat de Filosofia i Lletres, Margarita Freixas.
El professor Alturo ha desgranat en la seva ultima lectio, «Llegit en cartes molt velles», els resultats de la recerca que ha dut a terme recentment en diferents arxius de ciutats de Catalunya, Espanya i França al voltant de la figura d'un personatge de l'alta cultura medieval catalana: el gramàtic Guibert. Aquest vigatà «d'adopció» que va venir de Lieja, l'«Atenes del Nord», per ocupar-se de l'ensenyament de gramàtica llatina a la proto-Catalunya en la primera meitat del segle XI, és, en paraules de l'investigador, «un personatge conegut, però insuficientment estudiat, poc des del punt de vista cultural i gens des del seu vessant d'autèntic escriptor d'una obra de valor literari».
Les particularitats gramaticals, lèxiques i estilístiques presents en els quatre textos originals de caràcter jurídic signats per Guibert que es conserven i l'estudi d'una vintena de documents en què hi apareix mencionat han permès a Jesús Alturo traçar la important empremta cultural que va deixar al territori i atribuir-li l'autoria d'escrits llatins que restaven anònims o havien estat assignats a altres autors. Entre aquests autors destaca Oliba, comte de Berga i de Ripoll, abat de Ripoll i Cuixà, bisbe de Vic i fundador de l'Abadia de Montserrat, una figura fonamental per a la història i cultura de de la Catalunya medieval.
Entre els textos que havien estat assignats al bisbe de Vic i que Alturo atribueix a Guibert hi figuren obres com el Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona, el Poema dels comtes enterrats a Ripoll, la Carta encíclica anunciant la mort de Bernat de Tallaferro, germà del bisbe Oliba, i la Carta de resposta d'Oliba a les condolences de Gauzlí, arquebisbe de Bourges i abat de Fleury. També seria obra de Guibert la Resposta de la catedral de Vic a l'encíclica anunciadora de la mort d'Oliba per part dels monjos de Ripoll, del qual es desconeixia l'autor.
A més, dels dos sermons que se li atribuïen encara a l'Abat Oliba —amb anterioritat l'investigador de la UAB n'havia descartat un tercer—, Alturo només li n'adscriu un, el de Sant Narcís de Girona, mentre que l'altre, el de Sant Pau de Narbona, no és d'origen català i, per tant, no seria atribuïble ni a Oliba ni a Guibert.
Així, «tot i que no se li nega un alt nivell cultural, l'aportació personal del bisbe de Vic en el camp de la creació literària quedaria matisada; va exercir més de gestor cultural que no pas d'autor literari», ha assenyalat Alturo.
D'altra banda, Guibert hauria participat en la redacció de les constitucions de Pau i Treva que es van establir contra la violència exercida pels nobles feudals contra els pagesos i que l'Abat Oliba va introduir als bisbats i comtats catalans. Aquest text no havia estat mai atribuït a cap autor. Segons Alturo, Guibert no només va participar en la redacció, sinó que va intervenir en la formulació del seu contingut, en col·laboració amb el bisbe de Vic.
El gramàtic va ser també el responsable principal de l'edició crítica de les obres del poeta romà Virgili feta a Vic amb la col·laboració dels seus fills, principalment de Berill, autor, segons l'investigador de la UAB ja va demostrar amb anterioritat, de la còpia vigatana que es conserva.
«És poc el que s'ha conservat dels escrits que porten la seva signatura, però són suficients per demostrar les grans capacitats i el seu superior nivell gramatical, lèxic i estilístic de la llengua. No sols va ser un excel·lent gramàtic, també un perfecte literat i inclús poeta de refinada sensibilitat», ha destacat l'investigador, que ha explicat que en un món dominat per l'ús del llatí de tradició merament medieval, el gramàtic va revitalitzar aquesta llengua, de la qual tenia «un domini altíssim i una expressió molt clara i literària, amb l'ús moderat però efectiu de figures retòriques com els hipèrbatons i rimes assonants suaus».
Col·laboració estreta amb Oliba i desaparició pública
La col·laboració de Guibert amb el bisbe Oliba hauria estat molt estreta fins l'any 1030, segons Alturo, en què la seva presència pública es redueix significativament malgrat que no va morir fins al 1054.
Una de les explicacions que proposa Alturo al darrere d'aquesta desaparició és que Guibert fos víctima de l'enveja. «Fa la impressió que, de la mateixa manera que Mozart va tenir un Antonio Salieri, ell també en va tenir un», ha explicat. En aquest cas, el personatge de Salieri l'hauria encarnat Ponç Bonfill Marc, gran jutge i excel·lent home de lletres, impulsor i director de la traducció al català del Liber iudicum i de la primitiva versió escrita dels Usatges. El jutge podria haver vist en perill l'exclusiva brillantor dels seus mèrits per la presència d'un nouvingut que li podia fer ombra, i haver fet servir l'estreta col·laboració que tenia amb la comtessa Ermessenda per reduir o eliminar l'entusiasme inicial d'Oliba, íntim també de la comtessa, per Guibert.
Tot i així, segons l'investigador, Guibert no va perdre mai l'estimació, el respecte i la consideració dels més propers a ell: els canonges de Vic, la qual cosa també el fa pensar si aquesta menor presència del gramàtic s'hauria pogut deure a alguna malaltia, o al retir que hauria comportat la seva dedicació a aconseguir un text el màxim de correcte possible de l'obra de Virgili.
Casament per amor i hereus culturals
L'investigador ha fixat l'any de naixement de Guibert vers el 985 i ha esbrinat que, contràriament al que s'ha cregut fins ara, no es va instal·lar d'inici a Vic, sinó a Girona, on, probablement, va ensenyar també gramàtica llatina a l'escola de la catedral gironina.
El gramàtic va arribar a Vic cap a l'any 1010, a instàncies del bisbe Borrell d'Osona, que era també abat de Sant Feliu de Girona, possiblement, apunta l'investigador, motivat per l'enamorament d'una rica i probablement angelicata donna osonenca, Guilla, amb qui es va casar vers el 1013.
L'activitat com a docent de gramàtica va donar fruits en el seus propis fills i filles. Entre els primers es troben Borrell, després més conegut com Berill i autor de la còpia vigatana de l'obra de Virgili, Guislabert, futur canonge i cabiscol de Vic, Isarn, també canonge de Vic i excel·lent escrivà i escriptor, i Ramon, igualment canonge vigatà. Tots ells van tenir un elevat nivell cultural.
D'aquest nivell cultural van participar també les dues filles, per cura i zel de Guibert: Alba de Riuprimer, l'única dona altmedieval catalana amb dedicació professional a l'escrivania, dotada d'una gran capacitat cal·ligràfica i d'un molt bon nivell de coneixement de la llengua llatina: també és ella la primera dona que escriu alguns mots en català; i Adaleds, també cultivada.
Entre els deixebles als quals va conferir el seu estil de correcció gramatical i claredat expositiva es troben els canonges Benet i Aleran.
En suma, per a Alturo, Guibert és «un exemple de la influència fecunda i fonamental que pot tenir la tasca d'una sola persona en el millor desenvolupament cultural d'un país. Va ser un autèntic humanista avant la lettre, un humanista del segle XV actiu al segle XI», ha lloat.
Altres aspectes que ha destacat l'investigador de l'estudi de l'obra de Guibert ha estat la mentalitat oberta del personatge, a qui li detecta fins i tot una "consciència social", per emprar una expressió moderna, que en ell derivava d'una vivència cristiana realment evangèlica. D'aquí que vegi també la seva contribució a les constitucions de Pau i Treva. Va ser, a més, un personatge estimat i respectat a Vic i els seus voltants, on sovint va actuar de marmessor testamentari, cosa que denota la gran confiança que inspirava.
Alturo ha finalitzat la seva dissertació anunciant que els resultats presentats avui veuran la llum properament en un llibre.
A dalt, a l'esquerra: Document jurídic original escrit per Guibert, gramàtic, amb la signatura autògrafa del bisbe Oliba, 31 de març de 1022. Vic, ABEV, cal. 9, episc. II, núm. 29. © Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. Dreta: El professor Jesús Alturo, en un moment de la seva dissertació. ©Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles. A sota: taula presidencial de l'acte, amb el rector de la UAB, Javier Lafuente, el conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, i l'arquebisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra, Joan Enric Vives i vista general de la Sala Prat de la Riba de l'IEC, que va acollir l'acte. ©Biblioteca de Catalunya. Oriol Miralles.
Poemes de Jordi Llavina i publicació sobre l'obra de Jesús Alturo
En el transcurs de l'acte, el poeta Jordi Llavina ha llegit tres sonets que ha compost en homenatge al paleògraf, i ha presentat el llibre Jesús Alturo i Perucho, filòleg, paleògraf, historiador de la cultura: breu biobibliografia, del qual ha escrit l'epíleg.
El volum, editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, és obra de Tània Alaix, membre del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, fundat i dirigit pel mateix Jesús Alturo, amb qui col·labora en tots els darrers estudis, i Amadeu Pons, director de l'Escola de Llibreria. Per als autors, la publicació «és una obra de referència obligada en tots els temes que el professor Alturo ha tractat, sempre amb innovadores aportacions i renovada metodologia. El seu contingut ens atansa a un coneixement més exacte del nostre patrimoni bibliogràfic i documental, i contribueix de retruc a la seva millor conservació i difusió, posant-lo al servei de la societat i del nostre país».
