University of Cape Town Professor Janice McMillan gave the inaugural conference of the 11th International Service Learning (SL) Conference a few days ago at the UAB-Casa Convalescència. She is expert in this field and have received several awards for her contributions to the teaching and research of SL.
"We must be vulnerable when it come to the ones most in need and the injustices, even if it makes us uncomfortable."
"I consider students as bearers of knowledge, skills and values before I see them as students."
Janice McMillan ha estat coordinadora d'ApS del programa d'estudis a l'estranger Bing de la Universitat de Stanford a Ciutat del Cap. És membre de la Comissió de Resposta Social de la Universitat del Senat al seu país. Des de finals de 2020, participa en el treball sobre la «blancor digna» com a contribució a l'estratègia de desmantellament del racisme institucional de la seva universitat.
-En la seva xerrada ha parlat de la importància de la «vulnerabilitat» davant la societat. A què es refereix?
El sistema actual continua fallant a tot arreu. Hi ha moltes persones que viuen al carrer i moltes persones pobres a tot el món. Hem de ser vulnerables davant els més necessitats i les injustícies, encara que sigui incòmode. Intentar ser invulnerable és intentar ser una cosa que no som.
-Quina és la situació de l'aprenentatge servei (ApS) al seu país, a Sud-àfrica? Segons alguns experts, sembla que van un pas per davant de la resta del món. És així?
Bé, agraeixo aquesta visió que teniu, però no estic segura que a Sud-àfrica anem un pas endavant, perquè tenim una situació molt diversa i complexa, relacionada amb la colonització i l'apartheid.
-De quina manera?
Bé, malauradament podríem dir que gairebé tot a Sud-àfrica està relacionat amb la colonització i l'apartheid. Arrosseguem molts conflictes d'aquesta etapa, i ens queden per resoldre moltes situacions heretades d'aquest període històric que tant ens ha impactat. A la universitat, per exemple, ens trobem amb la problemàtica que les universitats s'han aixecat en terrenys que pertanyien als colonitzadors. A la meva universitat, per exemple, hi ha una estàtua palplantada al bell mig del campus del colonitzador que va cedir aquells terrenys. Això genera un ambient conflictiu entre els estudiants perquè veuen la universitat com un ens colonitzador. Hi ha manifestacions estudiantils sovint. S'ha de «descolonitzar» la universitat.
-Ens podria explicar un parell de casos significatius en què l'ApS ha ajudat a transformar la societat o algun aspecte social al seu país?
D'una banda, l'any 1999 vam començar deu universitats del país un projecte d'ApS, que encara avui funciona, a les escoles de primària: els estudiants per ser mestres anaven a escoles de primària per col·laborar amb les famílies i el professorat. Ha tingut molt èxit: hi ha molt compromís per part de les dues bandes; tot i que ha canviat molt el sistema educatiu, continua funcionant i molt bé.
Un altre projecte destacable seria el projecte de Valhalla Park, un barri a vint minuts del centre de Ciutat del Cap on els residents viuen en una mena de xaboles, una zona hereva de l'apartheid.
-En què consisteix aquest projecte a la zona de Valhalla Park?
Allà, l'any 2004, amb els estudiants de Geografia, vam iniciar un projecte (juntament amb una entitat cívica local) per mapar les necessitats d'aquelles persones i vam enquestar els seus residents porta a porta per saber com vivien. Vam descobrir un gran iceberg (allò que hi ha, però que no es veu, que està soterrat). Per als estudiants va ser un gran descobriment, però per als residents d'allà, també, perquè van veure que algú es preocupava i s'interessava per ells, que no eren invisibles!
Hem de reimaginar o almenys imaginar l'ApS amb totes les parts interessades: estudiants, personal i societat, en general, de manera que ens adherim i puguem construir associacions a llarg termini.
-Els seus interessos docents, de recerca i desenvolupament se centren a treballar amb els estudiants com a educadors i dinamitzadors. Què significa això?
Entendre els estudiants com a coneixedors i portadors de coneixements, habilitats i valors abans que veure'ls com a estudiants. En el meu compromís amb ells, faig tot el possible per honrar-los i centrar-me en la relacionalitat. Molts d'ells s'han convertit en els meus companys i influeixen en la nostra manera de treballar. Necessito que m'ajudin a entendre què està passant en la seva generació, de moltes maneres diferents: socialment, políticament, educativament...
-Vostè defensa, i així li hem llegit en alguns articles, que l'educació superior és «aprendre de manera compromesa amb la societat». Quins canvis organitzatius calen perquè això sigui així?
Aquesta és una gran pregunta. Crec que, amb tota honestedat, és una aspiració més que una realitat concreta. Penso que tenim la necessitat de pensar en l'alineació de sistemes i pràctiques per al canvi real. Em refereixo a un canvi de segon ordre per canviar les persones. Això al seu torn requereix un canvi de mentalitat i una voluntat d'admetre el fet que no tenim les respostes, i de parlar-ne. Hem de desenvolupar les preguntes correctes, les més útils que puguem fer, sobre el nostre treball, per tal d'apropar-nos a les respostes.
-La universitat ha de situar-se més a prop de la societat?
A veure, és que la societat és als nostres campus... no és que siguem la universitat i la comunitat estigui allà fora, en algun lloc de la societat. La societat és entre nosaltres als nostres campus. Hem de treballar des d'aquest punt de partida i no des d'una dicotomia. Això planteja reptes molt interessants i reals en com imaginem els nostres campus i el paper de l'ApS, l'aprenentatge compromès amb la comunitat i la recerca compromesa.
-És l'ApS el futur cap on ha d'anar la docència a la universitat, en aquest món global i tecnològic?
Crec que, sens dubte, l'ApS ha de portar a repensar i reimaginar la universitat. Està clar que el compromís amb la societat ha de portar el sistema universitari a canviar.
-Vostè va ser un dels deu acadèmics d'Àfrica que van rebre un reconeixement en l'àmbit universitari per a l'educació transformadora a l'Àfrica (UETLA). Quins són els reptes per a vostè, com a dona que investiga des del continent africà?
Crec que això té a veure amb el fet de ser conscient de la meva «whiteness» [blancor de pell] i la història que arrossego com a tal. A Sud-àfrica, fruit del seu passat, una minoria blanca ha imposat una manera de veure les coses a una majoria negra. El meu repte és lluitar com a dona blanca contra aquestes concepcions imposades pels blancs als negres: descolonitzar.
Jo intento treballar de manera que es valori la cocreació i l'aprenentatge i el compromís més horitzontal, però les jerarquies hi són, encara que estiguin per sota de l'iceberg. Treballo cada cop més al voltant de qüestions de «blancor», no només com un privilegi de la pell, sinó com un privilegi del sistema i la societat. Cal reforçar diàriament la necessitat d'obrir-se a persones vulnerables. A més, estic conceptualitzant un projecte que faci de nexe entre la capacitat de resposta social, la blancor digna i l'empatia, amb l'esperança de contribuir a un treball de canvi organitzatiu.
